4. PRINCIPALS OBRES

Mies obre el seu estudi propi al 1912 però mantindrà col.laboracions amb diversos arquitectes com ara Behrens, a partir de 1919 comença a destacar mostrant aquells trets que posteriorment caracteritzarien la seva obra, com els gratacels de vidre i acer, o els edificis residencials de planta única amb espai interior continu.
L´arquitecte té dues èpoques o períodes fonamentals: L´època que viu a Europa fins al 1937; i una segona, l´`epoca americana a partir de 1938.
A les obres de Mies s´observa la presència dels principis definits pels artistes neoplasticistes, especialment pel culte donat a  la cobertura plana, a la fusió i a la continuïtat horitzontal dels espais, també mostra un especial interès per la qualitat plàsticas dels materials, com podrem observa en l´ús de marbres de colors variats.
Al 1929, coincidint amb el seu nomenament com a director de la Bauhaus, produirà l´obra més típica i significativa de la seva època europea:

• El Pavelló de Barcelona, construït amb motiu de l´Exposició Internacional (1929), actualment potser visitat al seu emplaçament primitiu a Montjuïc.

Destaca:
1. L´interior és un espai continu.
2. La combinació de marbres de
diferents colors.
3. La puresa de línies.

•  La Casa Tugendhat, a Brno (1930). Txèquia.

A partir de 1937 marxarà cap els Estats Units, on gràcies als avenços tecnològics i les característiques de la ciutat americana exenta de centres històrics i altres limitacions d´espai, la seva producciço es caracteritzarà per l´alçada dels edificis, els quals on concebuts com a capses de vidre d´una gran puresa estructural, de la seva etapa americana destacaríem

• Seu de la companyia Seagram, a Nova York (1948 a 1958).
• Els apartaments Lake Shore Drive (1948 a 1851) i
• L´Institut de Tecnologia (1956) a Chicago

Companya Seagram
Nova York

Institut Tecnològic

Apartaments

3. L´ARQUITECTE I L´ ÈPOCA

Mies viu a Berlin a partir de 1905, i  serà aqui on entra en contacte amb Gropius i Le Corbusier, entre d´altres arquitectes. Juntament amb ells, Mies esdevindrà fonamental per a  l´Arquitectura del segle XX.

Després de la I GM, l´arquitectura moderna es renova completament, si previament s´havia produït una renovació dels materials amb la introdució del formigó a l´edificiació, la introducció del ferro, coincideix la renovació de les composicions arquiterctòniques.

Es donen tres factors clau com a influència i, a la vegada, configuració de l´arquitectura de Mies Van der Rohe i els seus coetanis:

1. Previament als arquitectes europeus, a Amèrica es produeix una evolució a l´arquitectura fonamental: es construeixen ciutats de nova planta, sense centres històrics, a diferència d´Europa; neixen els primers gratacels que aviat es copiaran a les principals ciutats europees. Els arquitectes americans a destacar són: Sullivan, F. Wright Lloyd especialment.
2. A la vegada el moviment Recesionista a Viena, la capital del desparegut Imperi Autrohungar, a la fi de la I GM, i on destaca especialment A. Loos, proporciona la base d´una decoraciò i una construcció buida d´ornamentació superflua i excessiva (tal i com es reflectia al periode imperial).
3. La creació de la Bauhaus, al 1919, a la que seria la república de Weimar. La crearà Walter Gropius, la qual esdevé una iniciativa artística fonamental per al disseny, les arts visuals i l´arquitectura de tot el segle XX. La novetat en l´ensenyament a partir de la col.laboració entre artistes i artesans, varen contractar els millors professors de cada disciplina: Kandinsky, Paul Klee; Schlemmer, i un llarg etcètera. Mies serà director a partir de 1930, i amb ell l´arquitectura serà la matèria sobresortint.

A la fi, els nous plantejaments,  per a Mies i els seus coetanis,  responen a  la preocupació per la vivenda, donat que la major part de la població habita a les ciutats (Le Corbousier crearà les escales a mida humana per adequar als habitatges), i deprés la ciutat, a partir de les seves inquietuts neixerà el nou urbanisme, en aquest sentit, Europa conserva els centres antics a les ciutats els quals no responen a les necessitats del moment actual i això esdevé un problema que a Amèrica no tenia.  També destacarà l´arquitectura nòrdica amb Alvar Aalto

Constructivament destaca l´interès  per racionalitzar l´habitatge i les noves propostes urbanístiques, és la base del Funcionalisme arquitectònic.

CONTEXT HISTÒRIC

Mies Van der Rohe, neix poc després de la reunificació alemana i viurà el canvi de segle, les avantguardes artístiques, la revolució russa, la I Guerra Mundial, on Alemanya perdrà la guerra i on s´instaurà la Republica de WEIMAR. Més tard amb l´ascens dels feixismes, en el cas d´Alemanya amb el Nazisme al poder des del 1933, i serà el 1937 quan emigrarà als Estats Units.
Al 1940 a Europa s´estendrà la guerra i al 1942, aquesta esdevindrà mundial, dos bàndols: L´Eix i els aliats. El resultat al 1945, serà una Europa arrasada la qual caldrà ser reconstuïda.

BIOGRAFIA

Ludwig Mies van der Rohe

Aquisgrà, 27 de març de 1886 — Chicago, 19 d'agost de 1969 Arquitecte alemany.

Format durant tres anys a l'estudi de Peter Behrens, assolí una formació d'arrels neoclassicistes. Participà, en un primer moment, en els grups i moviments artístics revolucionaris: fou membre del Novembergruppe i del Zehner Ring i fou un dels fundadors de la revista G (inicial de Gestaltung, "forma"). 

Tingué, també, importants contactes amb components del Stijl i amb constructivistes russos. Fou director (1930-33) del Bauhaus. El 1937 emigrà als EUA, on dirigí el departament d'arquitectura de l'actual Illinois Institute of Technology.Quan el 1921 realitzà els projectes de gratacels i el 1922 el palau d'oficines de formigó —els primers projectes personals—, ja establí les seves línies de treball: subratllar el valor intrínsec de l'estructura metàl·lica i l'obertura de l'espai interior. A l'obra que realitzà a Europa predomina aquesta valoració de l'espai, insòlita dins la tendència racionalista: a la casa de rajoles del 1923 i al monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg (Berlín, 1926) prolonga les horitzontals cap a l'espai de l'entorn. En el pavelló alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona (1929) es desenvolupà en la seva major complexitat la interrelació d'espais interns i la connexió amb l'espai extern. Repetí aquesta experiència a la casa Tugendhat (Brno, 1930). L'època nord-americana comporta, per l'entorn on es crea, la preferència pels volums, alhora que depura els materials constructius i arriba a un perfeccionisme inusual. El campus de la Universitat de Chicago (1939-55) i el Seagram Building (1956-59) poden ésser les seves obres més característiques d'aquest moment.També féu alguns dissenys de mobles, incorporant els nous materials industrials: el més conegut d'ells és la poltrona anomenada Barcelona, creada per al pavelló de l'Exposició el 1929. L'obra de Mies van der Rohe, per la seva coherència de plantejaments —en intentar d'unir els postulats racionalistes amb l'interès espacial, juntament amb un tractament rigorós dels nous materials—, ha estat una de les més importants i de més influència dins l'arquitectura del s. XX. 
FONT: Enciclopèdia Catalana, www.enciclopedia.cat (consultada maig 2012)